Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 20 de gener de 2011

Una petita mostra de Pedra de Tartera

Per començar a fer dentetes i iniciar una tertulia sobre la novel.la que debatrem.
Apuntem unes frases que he extret i que m'han captivat per diferents motius.
D'entrada podria dir que al llegir-le no m'han deixat indiferent i són el testimoni (si voleu vosaltres imaginaris, però alhora vertaders) d'un temps, d'unes vides, d'un espai, d'una manera de fer...

La novel.la comença aixís, amb aquesta frase tant preciosa:
“Es veía prou que a casa érem molts. I devia de obrar algú… Per això aren decidir que jo, que era suau de carácter i ben entenimentada, marxés per ajudar tia, la germana de la meva mare, que ja havia desesperat de tenir fills i de feina no li’n faltava”.
I després continua:
“Jo no se si era tímida de natural, per l’edat , o perquè, pobra de mi, no era filla de la cas on vivía. Con si aquell lloc ben be no em pertoqués i només gosava anar no si caminés de puntetes”
“ No se perquè aquesta és la preocupació més gran de tothom. Un hereu. No sabia si jo volia un nen,…Quan pensaba en les cases que coneixia bé, hi veía la dona com el puntal més gran. Si pensaba en casa meva, era mare qui tenia feia o acoblava totes les feines. No diguem tia. La dona tenia els fills, els criava, segava, tenia cura de la cort, del galliner, dels conills, . Feia la feina de casa i tantes coes més: l’hort, les conserves els embutits,.. Que feia l’home? Pasar al davant en les coses de fora…
“Amb els ulls entumits de vesar llàgrimes i el cap pesat, quan vam marxar de l’Ermita vaig pensar que qui sap quan hi tornaria i que havia perdut l’arrel més fonda que hi tenia”.
“Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí diez i diez…”.
“perquè la guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d’escurçons i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt. I jo estaba descalça amb els meus fills sense res més que els ulls oberts. Ni tant sols el vestit era de dol, perquè el meu mort no era com els altres, era un assassinat que s’ha d’oblidar de seguida i davant el seu nom s’han d’aclucar les parpelles i totes les boques amb ciment espès”.
“Aquella mort m’havia deixat desemparada del tot si no hagués estat pel Mateu. La seva cara menuda i arrugada, desdentegada els darrers anys, i més que res la seva veu m’havien d’acompanyar dolçament motes nits del meus diez”.
I per acabar:  “Barcelona, per mi, és una cosa molt bona. Ës l’últim graó abans del cementiri”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada